Totes les vacunes anticovid que ens estan subministrant són, de moment, intramusculars. Siguin vacunes derivades d’adenovirus, que porten la proteïna S (espícula) del SARS-CoV-2 a la seva superfície (com ara la d’AstraZeneca o Janssen), o que es basen a injectar l’RNA que codifica per a aquesta proteïna S (Moderna i Pfizer), tots els que ens estem vacunant estem rebent una punxada al braç (de fet, al múscul deltoide). Aquesta punxada ens dona immunitat sistèmica, és a dir, provoca la fabricació d’anticossos (majoritàriament del tipus IgG) que circulen pel nostre rec sanguini i, en principi, eviten que sigui fàcil infectar-nos i que si ens infectem pel SARS-CoV-2, desenvolupem pocs símptomes, perquè s’evita l’entrada massiva a les cèl·lules i, conseqüentment, la replicació del virus. Així, s’estronca la possibilitat de desenvolupar una malaltia greu i que esdevinguem un focus de contagi. Ho hem escoltat a bastament, vacunar-se no impedeix al 100% infectar-se, però (i aquest és el punt important) ho fa molt més difícil, impedeix que el virus repliqui en grans quantitats dins nostre i, per tant, disminueix molt la possibilitat que nosaltres esdevinguem focus de contagi. La vacuna és una muralla, però no fa que les nostres cèl·lules siguin inexpugnables. Per això coneixem casos de persones amb la pauta completa de vacunació que ara poden infectar-se, tot i que amb una simptomatologia molt més lleu.
Podríem pensar en vacunes que fossin encara més efectives? Vacunes que impedissin des de l’inici l’entrada del coronavirus dins de les nostres cèl·lules? Sí, és clar que hi podem pensar. Considerant que la manera més freqüent de transmissió de la infecció són els aerosols carregats de partícules víriques que deixen anar al parlar, tossir i respirar les persones infectades, la porta d’entrada del coronavirus són les mucoses nasal i oral, és a dir, l’epiteli que cobreix els nostres orificis respiratoris. Hem de recordar que la boca i el nas són una porta a l’exterior, pels quals s’escolen molts agents patògens. Les vacunes intranasals, que tenen com a objectiu generar immunitat directament a la zona d’entrada del virus, són molt efectives per impedir la infecció, per tant, evitar-la d’entrada en lloc de contenir-la una vegada ja ens hem infectat. Aquestes vacunes generen una resposta immunitària forta, amb producció de diferents tipus d’anticossos (predominen les IgA a les vies respiratòries altes) i d’estimulació de limfòcits B i T residents a aquests teixits, com es mostra a la figura. D’aquesta manera, es pot aconseguir parar la infecció a l’inici, a les vies respiratòries altes, i també protegir les vies respiratòries baixes, els pulmons, on pot haver-hi complicacions indesitjades i greus de la malaltia.
La resposta immunitària és diferent segons si el subministrament de la vacuna és per inhalació intranasal o per injecció intramuscular. Es produeixen diferents tipus d’anticossos i s’estimulen els limfòcits residents al nas i la boca, impedint la infecció del virus a les vies respiratòries altes (la via d’entrada principal al nostre organisme). La capacitat d’actuar com a focus de contagi de la persona vacunada, és a dir, la càrrega de virus que pot emetre, també disminueix molt / Figura extreta de Lund & Randall, Science 373: 397-399, 2021, doi: 10.1126/science.abg9857
En aquests moments, hi ha set vacunes intranasals diferents en assajos en humans. A més, en fase de desenvolupament avançat, un grup de recerca està desenvolupant una vacuna intranasal amb un tipus de coronavirus atenuat que només pot autocopiar-se i generar les proteïnes immunogèniques, però no pot provocar infecció. Les proves amb animals amb aquesta vacuna de subministrament intranasal mostren una gran efectivitat. La virologia ha sigut una disciplina científica a la qual molts investigadors espanyols s’hi han dedicat i tenen reconeixement internacional. De fet, dos altres grups d’investigació estan desenvolupant en paral·lel vacunes diferents que també demostren ser eficients: un grup utilitza un vector de DNA que codifica per a la proteïna de l’espícula i l’altre, un virus derivat de la verola, molt modificat. Totes aquestes vacunes tenen més estabilitat a temperatura de nevera i, per tant, seran més fàcils de distribuir i conservar. Curiosament, aquests tres grups de recerca estan liderats pels Drs. Enjuanes, Esteban i Larranza, tots ells investigadors d’edat entre els 72 i 76 anys, que davant les urgències generades de la pandèmia, van decidir dedicar el seu coneixement i l’expertesa d’anys d’investigació a trobar una vacuna efectiva, deixant de banda la jubilació. Penseu que aquests grups han desenvolupat prèviament vacunes contra la leishmaniosi dels gossos, contra el chikungunya, el Zika o el dengue.
Ben aviat veurem els resultats d’aquestes noves vacunes. D’entrada, la via d’immunització per inhalació intranasal pot complementar molt bé la més tradicional injecció intramuscular. Ens farà falta tenir una varietat més gran de vacunes, particularment si, com ja s’està dient, molt probablement ens caldrà fer un recordatori amb una tercera dosi, i potser repetir la vacunació cada any. De fet, als pacients que han rebut trasplantaments d’òrgans i estan immunocompromesos, se’ls recomana una tercera dosi per incrementar l'efectivitat de la immunització. Amb aquesta perspectiva, com més vacunes tinguem, més versatilitat i adaptabilitat a diferents situacions, per exemple, per fer front a un possible sorgiment de noves variants. Al final, el que ens interessa com a societat és limitar l’expansió i mutació del virus de manera que molt poca gent pugui infectar-se i, si les persones s’infecten, disminuir moltíssim la probabilitat que el pacient desenvolupi la covid en la forma més severa, que li quedin seqüeles i, evidentment, evitar-ne la defunció per complicacions gravíssimes. Vacunem-nos!